"...Baja por el crater Yocul del Sneffels, cuando la sombra del Scartaris lo acaricia en las calendas de Julio, audaz viajero, y llegaras al centro de la tierra, como he llegado yo...", Arne Saknussemm
Crec que estareu d’acord amb mi en el fet que els anys cada vegada passen mes apressa. No ens en temerem i estarem a punt de repetir el petit ritus de canviar els calendaris.
Però pot ser valdria la pena pensar quin ha estat l’esforç de tanta gent i els successius refinaments que ens han permès avui gaudir dels calendaris els quals, sense gaire be pensar-hi, cada dia ens acompanyen a ca nostra, i que molt prest haurem de despenjar-los i posar-n’hi de nous, de l’any que ve, plens de novetats i d’incògnites.
Comencem per recordar que la Terra volta sobre el seu eix una vegada cada dia, però que la duració exacta d’aquesta rotació depèn del punt de referència considerat: el pas pel meridià[1] d’una estrella molt allunyada del Sol es produeix cada 23 hores i 56 minuts, es el que anomenem dia sideri.
La sortida del Sol en canvi, es repeteix cada 24 hores[2], i aquest període constitueix el dia solar, és a dir, el dia que a afectes pràctics tothom coneix i utilitza com a unitat de temps.
Com és que aquests dos períodes no son iguals ?.
La Terra a més de voltar sobre el seu eix volta, a la vegada, en torn al Sol, de manera que cada dia el Sol reapareix sobre l’horitzó quatre minuts més tard[3].
Amb l’any passa tres quarts del mateix: podem contar la seva duració de diverses maneres, però la que sobretot ens interessa és la que defineix el pas de les estacions de l’any, ocasionades per la inclinació de l’eix de la Terra.
Hiparc de Rodes, astrònom grec del segle II aC, ja havia observat que la direcció en què apunta l’eix de la Terra va girant poc a poc, una volta cada 26.000 anys, la qual cosa fa que el Nord celest (en torn al qual volten totes les estrelles) vagi variant de posició; actualment el Nord celest coincideix amb l'estrella Polar, però quan va ser construïda la gran piràmide de Keops apuntava cap a l´estrella Alfa de la constel·lació del Dragó.
Aquests coneixements van permetre a Hiparc calcular la duració de l’any solar[4] amb notable precisió.
La Lluna s’afegeix a tot això mostrant cada 29 dies i poc la successió de les fases amb un període qual anomenarem mes lunar, del que deriven els diversos tipus de mesos de tots el calendaris.
Dia, mes i any son per tant unitats de temps naturals, amb consistència i relació amb els esdeveniments de l’home i la naturalesa. Governen els cicles d’activitat nit/dia, somni/vigília, el cicle menstrual femení, les èpoques de creixement vegetal, les sembres i les collides.
El calendari va néixer de la necessitat d’anticipar-se, amb la precisió adequada, a les feines agrícoles, a la preparació de les festes religioses i els actes civils i socials; tant es així que totes les cultures de la Terra tenen o han tingut un o altre tipus de calendari.
Però la dificultat de dissenyar un bon calendari resideix en el fet que ni el mes lunar ni l’any solar contenen un número sencer de dies, ni tampoc l’any solar un número sencer de mesos.[5]
Els romans, poc versats en l’Astronomia, tenien un calendari desastrós; així, a l’època de la República, s’alternaven anys de 354 dies amb anys de 376[6] dividits en 10 mesos, de duració irregular, que després s'ampliarien a 12. Els dies no tenien numeració correlativa, per tant havia de fer-se referència a uns dies fixos dins el mes (Calendas[7], Nonas i Idus), en relació als quals se situaven tots els altres: per exemple, el dia 24 de Febrer era referit com “sextus ante calendas martii”.[8]
Els errors comesos per la falta de precisió del calendari romà, així com les seves successives reformes i canvis van fer que cap a l’any 50 aC[9] les festes de la verema, que havien de coincidir amb la tardor, la collita del raïm i l'elaboració del vi, fossin celebrades en ple hivern.
Juli César, l’emperador que regia els destins de quasi tot el mon civilitzat d’aquella època, tenia relacions, més d’interès que polítiques, amb Egipte, aleshores un país satèl·lit de Roma. Per tal d'ajustar aquestes discrepàncies, va demanar consell a Sosígenes, un astrònom d’ origen grec arrelat a d’Alexandria, per tal de dur a terme una reforma del calendari.
Els egipcis coneixien amb prou precisió la duració de l’any gràcies que la seva agricultura es basava en les crescudes estacionals del riu Nil, i aquestes inundacions, que fertilitzaven les terres, coincidien cada any amb l'aparició al cel de l'estrella Sírius[10], més fàcil de observar que l’inici imprecís de les estacions de l’any.
Sabien que progressivament les estacions anaven avançant-se al calendari de 365 dies, de forma que al cap de 1460 anys (Període de Sothis) tornaven a coincidir. Això vol dir que l’any havia de tenir 365 i ¼ de dia.[11]
Fins i tot l’any 238 aC. Ptolemeu Euergetes havia considerat oportú incloure un dia addicional cada quatre anys, reforma que va ser rebutjada amb violència pels sacerdots i no es va dur a terme.
La reforma Juliana va incorporar, finalment, aquesta mesura, a més de declarar que l’any 46 aC. (708 des de la fundació de Roma) constaria de 455 dies per tal de reajustar l’enorme desfasament acumulat.
Imagineu un territori tan extens que voltava tota la Mediterrània, on les notícies trigaven mesos en arribar d’un lloc a l’altre i amb una divisió política i administrativa formada per províncies amb cultures pròpies, no sempre disposades a fer cas de la metròpoli: el desgavell devia ser tan gros com perquè hagi passat a la història com "l’any de la confusió".
L’any 45 aC. ja va ser de 365 dies, dividits en 12 mesos, dels quals el mes de Febrer incorporaria cada quatre anys un dia intercalat entre el 23 i 24 de febrer, “bis-sextus ante calendas martiï”. Alterar el costum, la numeració dels dies o els mesos, era una qüestió molt delicada, ja que tots ells eren advocacions, o estaven consagrats als Deus, per això, el dia extra de febrer va ser anomenat per Cèsar “segon dia sisè”, vet aquí d’on ve el nom d’any bixest (bisiesto, bissextile, bisestile).
Aquesta va ser l'aportació de César (a més de nombrosos escrits i la formació de l’imperi mes vast de l’antiguitat, el qual va difondre la cultura romana arreu de la Mediterrània, i de la qual nosaltres som hereus) a la cultura occidental.
El Calendari Julià, sent molt exacte[12], comet un error que, imperceptible durant els primers segles, por a poc va anar acumulant dies, de forma que cap a l’any 1500 eren ja més d'onze.
L’any 1582 el Papa Gregori XIII, preocupat sobretot per la fixació de la festa de la Pasqua i aconsellat per Cristòfol Clavius, matemàtic i jesuïta alemany, va instituir la nova reforma que corregiria els errors acumulats des que es va implantar el Calendari Julià.
El calendari actual segueix la reforma Gregoriana i aplica la següent correcció al Calendari Julià: els any bixests són tots el anys múltiples de quatre, però no ho seran quan l’any acabi en dos zeros, excepte si l’any és múltiple de 400.[13]
Es a dir, els anys 1992 i 1996 eren múltiples de quatre, i per tant bixests, però els anys 1700, 1800 i 1900, que son múltiples de quatre però acaben en dos zeros, no ho han sigut, com tampoc ho serà l’any 2100 (i de tot cor us desig que ho pugueu veure).
L’any 2000, hauria de ser bixest, per múltiple de quatre; no ho seria, per acabar en dos zeros; però finalment ho serà per ser múltiple de 400.
Per tal de corregir l’error d’11 dies acumulats des de la reforma Juliana, fou necessari canviar les dates i al dijous 4 d’Octubre de 1582 va succeir-li el divendres 15 d’Octubre del mateix any. Malgrat tot, aquest salt temporal no va ser aplicat per tots els països alhora, ni tan sols a Espanya on, juntament amb Portugal i evidentment Itàlia, es va aplicar tot d’una. A l'arxiu diocesà de Ciutadella, per exemple, hi consten inscripcions registrades entre ambdues dates.
Altres països ho van incorporar més tard, com Anglaterra, que fins a mitjans del segle XVIII continuava amb el vell estil de comptar les dates.[14]
Quan a la Pasqua, va quedar fixada com el primer diumenge posterior a la primera lluna plena següent al equinocci de primavera, situat, gràcies al canvi de dates Gregorià al dia 21 de Març.
Per tant, no és una casualitat que, tant el dia de Pasqua, com els dies de Passió i Glòria (fixats en referència a ell) siguin sempre veïns del pleniluni.
I això tenim: un calendari que, a efectes del desplaçament de les estacions, no caldrà corregir en molt de temps; on el dia de Sant Joan serà veí del solstici d’estiu i, on el dit popular “per Nadal una passa de pardal” continuarà essent ver durant milers d’anys; però on les setmanes no encaixen en el mesos ni en els anys, i on els mesos tenen números arbitraris de dies (28,29,30,31...?).
¿ No heu pensat mai que estaria molt bé que l’any tingués 13 mesos de 28 dies i 4 setmanes començant sempre per dilluns, o pel dia que fos, i que els dies restants (1 o 2), fins a omplir la resta de l’any no fossin de cap mes ni cap setmana; o bé qualsevol altra distribució més racional que permetés saber en quin dia de la setmana cau una data concreta ?.
Pot ser sí que estaria bé, però el que tenim ha costat mes de 30 segles de consens, i com una herència o patrimoni molt valuós ho hem de considerar.
[1] Podria ser també la sortida de l'estrella per l’horitzó, referent menys utilitzat per les dificultats d’observació que comporten les boires baixes.
[2] Aproximadament, atès que varia amunt i avall d’aquest valor al llarg de l’any. 24 hores és el valor mig anual.
[3] 23 hores i 56 minuts de rotació sobre l’eix, més 4 minuts de retard diari del Sol a causa de la translació de la Terra en torn d’ell, fan les 24 hores del dia solar.
[4] O tròpic, entès com la duració entre dos equinoccis de primavera, amb un valor molt aproximat de 365,2422 dies.
[5] Alguns cossos del Sistema Solar han sincronitzat alguns d’aquest moviments: per exemple, a Mercuri el dia equival a dos anys, i a la Lluna dia i any coincideixen; a la Terra no tenim tanta sort.
[6] Es a dir, (354 + 376)/2, anys de 365 dies.
[7] Com es evident el nom de Calendari prové del terme llatí "Calendas".
[8] “El dia sisè abans del Primer de Març". Els mesos romans de duració diversa segons les èpoques, no tenien el mateix número de dies que el nostres mesos.
[9] Uns 700 anys després de la fundació de Roma i de l’ús d’aquest calendari.
[10] Sothis (o Sírius) es una estrella veïna de la Constel·lació d’Orió, pròxima a l'Equador celest, la qual cosa significa que part de l’any roman sobre l’horitzó, i part sota ell (i per tant no es veu). La primera aparició de Sothis (que es considerava una encarnació de la Deessa Isis) donava pas a les feines agrícoles.
[11] El càlcul de la duració de l'any era: 365 dies (1 any) de retard cada 1460 anys fan 365/1460 = 0,25 de dia per any; per tant l’any tenia per a els egipcis 365,25 dies
[12] L’any Julià té 365,25 dies i, per tant, comet l’error de avançar les estacions aproximadament 1 dia cada 128 anys, és a dir, 1/(365,2422 – 365,25).
[13] L’any Gregorià té 365,2425 dies, és a dir, 365 + ¼ - 1/100 + 1/400, i per tant comet el petit error de avançar les estacions aproximadament 1 dia cada 3333 anys, resultant de 1/(365,2422 - 365,2425).
[14] Aquesta qüestió pot ser consultada al
llibre, ben conegut a Menorca: The Life of Richard Kane, de Bruce Laurie (Asociated University Press), Pàgina Núm.24, per en Bruce, un molt emocionat record.
