La persistència de la memòria transcendeix molt més enllà de l’existència humana.
D’ença que l’Univers és com el coneixem, ha guardat un record dels primers esdeveniments succeïts.
El descobriment de la radiació còsmica de fons de microones per Penzias y Wilson en 1965, obrí la porta a tot un conjunt de evidències que, completades per les observacions del satèl·lit COBE[1] (George Smoot) ha permès rememorar, com va ésser el Cosmos durant els primers estadis.
Imatges de l’Univers 300.000 anys després de la anomenada Gran Explosió (Big Bang)
Podríem parlar doncs d’una memòria còsmica, en la que es troba el passat més remot dels orígens ancestrals, memòria que roman en l’anisotropia de les ones de baixa energia (3º Kèlvin/l milimètrica) que escampades per l’espai arriben a nosaltres portant els records del principi dels temps .
La nostra presència, com la del nostre entorn pròxim, el medi ambient, o la Terra on pren suport la Biosfera, inclosos tota la resta del planetes i sistemes al voltant de alguns pàrsecs del Sol que ens dona vida, guarden memòria de fets singulars succeïts a l’era mitjana de l’Univers[2], quan les primeres estrelles formades a l’inici dels temps arribaven a la fi del seu període d’existència (esgotat l’Hidrogen del seu forn de fusió ubicat al nucli de l’astre) iniciant una successió de reaccions nuclears que desprès de formar nuclis més i més pesats a partir de l’Hidrogen primigeni, nuclis (com el Carboni, l’Oxigen, el Nitrogen y el Ferro), conclourien en gegantines explosions sembrant d’aquestes cendres tot l’espai pròxim.
Les Pleyades, grup d’estrelles de segona generació, testimoni d’estels primigenis formadors del nuclis complexes (C, N, O, Fe;...) que donen lloc (a més de H i He) a la seva composició. I tal com les cendres adoben els camps de conreu, aquests elements químics fertilitzaren núvols inter-estel·lars dels que es van formar Sistemes (tal com el nostre) on la química complexa dels nous elements ve permetre una riquesa molecular sense precedents de la que som hereus. Vet aquí com la nostra presència guarda memòria d’aquests fets.
La nostra presència, com la del nostre entorn pròxim, el medi ambient, o la Terra on pren suport la Biosfera, inclosos tota la resta del planetes i sistemes al voltant de alguns pàrsecs del Sol que ens dona vida, guarden memòria de fets singulars succeïts a l’era mitjana de l’Univers[2], quan les primeres estrelles formades a l’inici dels temps arribaven a la fi del seu període d’existència (esgotat l’Hidrogen del seu forn de fusió ubicat al nucli de l’astre) iniciant una successió de reaccions nuclears que desprès de formar nuclis més i més pesats a partir de l’Hidrogen primigeni, nuclis (com el Carboni, l’Oxigen, el Nitrogen y el Ferro), conclourien en gegantines explosions sembrant d’aquestes cendres tot l’espai pròxim.
Les Pleyades, grup d’estrelles de segona generació, testimoni d’estels primigenis formadors del nuclis complexes (C, N, O, Fe;...) que donen lloc (a més de H i He) a la seva composició. I tal com les cendres adoben els camps de conreu, aquests elements químics fertilitzaren núvols inter-estel·lars dels que es van formar Sistemes (tal com el nostre) on la química complexa dels nous elements ve permetre una riquesa molecular sense precedents de la que som hereus. Vet aquí com la nostra presència guarda memòria d’aquests fets.
L’Humanitat expectant.... enfrontada al mon de la natura, mira d’esbrinar quins son els misteris que l’envolten i de quina manera por entrar en l’hermètic llenguatge que el permeti trobar la Clau del coneixement, mirant de recuperar la memòria del temps i del nostre origen per donar significat a l’existència.
A les primeres cultures de les que tenim noticia eren els quatre elements, la Terra, l’aigua, l’aire... i el foc, el constituents bàsics del mon, més tard vam dir... son els estats de la matèria i la energia, avui parlem de quarks i ni tant sols saben de que estan fets (ni si això te algun significat) els elements que composen el nostre cos i que tant de temps han costat d’enssamblar.
Guardem memòria del passat, però la memòria no sempre resulta fàcil de evocar i quan ho aconseguim la major part de les vegades ens deixa un regust de qualque cosa que ja havíem vist abans, com quan desfem aquelles nines russes anomenades "matrioskas", on cada una d’elles en conte dins una altre més petita.
Imatge original de l’ADN publicada a la revista Nature l’any 1956 per Watson i CrickSom éssers humans, i això, per si mateix es també fruit d’un procés d’acumulació d’informació, on l’evolució dels organismes, a les palpentes, ha esculpit a l’ADN de cada espècie, totes les fites aconseguides durant milions d’anys d’assaigs i errors evolutius, d’èxits i de fracassos.
A les primeres cultures de les que tenim noticia eren els quatre elements, la Terra, l’aigua, l’aire... i el foc, el constituents bàsics del mon, més tard vam dir... son els estats de la matèria i la energia, avui parlem de quarks i ni tant sols saben de que estan fets (ni si això te algun significat) els elements que composen el nostre cos i que tant de temps han costat d’enssamblar.
Guardem memòria del passat, però la memòria no sempre resulta fàcil de evocar i quan ho aconseguim la major part de les vegades ens deixa un regust de qualque cosa que ja havíem vist abans, com quan desfem aquelles nines russes anomenades "matrioskas", on cada una d’elles en conte dins una altre més petita.
Imatge original de l’ADN publicada a la revista Nature l’any 1956 per Watson i CrickSom éssers humans, i això, per si mateix es també fruit d’un procés d’acumulació d’informació, on l’evolució dels organismes, a les palpentes, ha esculpit a l’ADN de cada espècie, totes les fites aconseguides durant milions d’anys d’assaigs i errors evolutius, d’èxits i de fracassos.
Aquesta memòria química ens permet recordar com som al llarg de la vida i quines son les característiques que ens son pròpies.
Evoquem la memòria de l’ADN quan a traves del desenvolupament adquirim la condició de nadons, definit el sexe de cadascú i començant a viure de manera independent, l’evoquem quan creixem fent-ho de manera harmònica d’acord en el nostre esquema particular i l’evoquem també que cicatritzen les ferides, lluitem contra les infeccions o desenvolupem qualsevol de les funcions corporals o intel·lectuals.
Fa no més de 5 anys dèiem “Certs segments de l’ADN[3] han perdut la capacitat de ser evocats, diríem que son zones on regna l’amnèsia”: aquesta frase, tinguda per certa des de la famosa hipòtesi un gen un enzim, avui es considera incorrecta havent-se descobert que els introns poder ser a més de rebutjats (homogeneïtat de gran grup), inclosos en tot o en part en la fabricació de proteïnes (variabilitat d’espècie) .
L’agressivitat humana, agotnada a les regions mes profundes del cervell on sojornen els mostres de l’inconscient (on segon sembla, es guarda memòria del nostre passat reptilià) constitueix un dels paradigmes de la ignorància en el funcionament de nostre cos.
[1] COBE = Acrònim de “Cosmic Background Explorer”, explorador de la radiació de fons de l’Univers.
[2] Entenent per tal el periode que va de l’inici còsmic fins uns 7 Evos (109 anys). Mitjana per que el temps de Hubble (1/H) es calcula en 15 Evos, per tant el temps del que parlem ocupa una posició intermèdia entre Avui y el Big Bang.
[3] Ens referim als Introns, fragments d’ADN sense significat (son rebutjats per la maduració del RNA abans de la Traducció en Proteïnes). La seva manca en el procariotes fa pensar que son regions “oblidades” per la posterior evolució y complicació estructural i semàntica de l’ADN, a les Cèl·lules Eucariotes.
[2] Entenent per tal el periode que va de l’inici còsmic fins uns 7 Evos (109 anys). Mitjana per que el temps de Hubble (1/H) es calcula en 15 Evos, per tant el temps del que parlem ocupa una posició intermèdia entre Avui y el Big Bang.
[3] Ens referim als Introns, fragments d’ADN sense significat (son rebutjats per la maduració del RNA abans de la Traducció en Proteïnes). La seva manca en el procariotes fa pensar que son regions “oblidades” per la posterior evolució y complicació estructural i semàntica de l’ADN, a les Cèl·lules Eucariotes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario